diumenge, 17 de setembre de 2017

Arriben les primeres enrabiades

Ahir parlàvem amb les noies de la tribu de Prepart i alguna comentava que la seva criatura començava a enfadar-se quan no se li donava el que volia, a cridar i, fins i tot, a picar a la mare. Així, és com va sortir el tema de com gestionar les primeres enrabiades (i les que vindran) sense crits i, evidentment, sense violència.
Aquest tema també havia sortit parlant amb les noies de la tribu de Mares i Pares d'Octubre de 2016 (a partir d'aquesta entrada, anomenada "les Octubreres"). Una de les companyes, a més d'escriure el bloc Cosetes Nostres,  fa tallers de Disciplina Positiva. El que us explicaré coincideix bastant amb el que ella explicava dins de la Disciplina Positiva, amb la diferència que jo no li tenia un nom posat (ho dic per si en veieu referències per la xarxa). Com diu aquesta octubrera, "...la Disciplina Positiva no inventa res, només endreça i sistematitza eines que ja existeixen, posant-li nom".
Doncs bé, sigui amb nom o sense, us deixo aquí què faig jo quan l'A (o qualsevol dels infants amb els que treballi) s'enfada pel motiu que sigui.
Per davant de tot, convé que no ens ho prenguem com un fet personal. Conservar la calma i entendre la situació de conflicte com una oportunitat d'aprenentatge és més efectiu que enfadar-se i perdre els papers.
Dit això, en primer lloc, es proposa reconèixer i posar nom a l'emoció que està manifestant la criatura. Fer-ho, l'ajudarà a conèixer-se ella mateixa i les seves emocions. Podem posar-ho en pràctica amb frases del tipus: " Veig que estàs enfadada perquè no et deixo jugar amb X".
El segon pas consisteix en permetre que aquesta emoció sigui expressada. No hi ha emocions bones o dolentes, la criatura té dret a sentir alegria, ràbia, tristesa... i expressar-ho. Nosaltres podem contribuir a que la criatura progressi en la gestió de les seves emocions de manera sana i positiva, sense violència i sense perdre el respecte a ella mateixa i a les persones que l'envolten. En aquest moment, podem dir-li que entenem que estigui enfadada. I és que és comprensible. Si ens posem en el seu lloc, el més normal del món és que s'enfadi si li neguem allò que vol.
Finalment, si la criatura gestiona la ràbia d'una manera inadequada, caldrà donar-li una alternativa acceptable que la guiï en el progrés en la seva educació emocional. Així, si, per exemple, ha reaccionat cridant, donant cops, etc., conductes que voldríem evitar, cal donar-li una alternativa que serà diferent segons el cas i l'edat. Amb infants petits, la rabia sol desembocar en plor. No passa res, plorar no és dolent. Podem oferir acompanyament (si el vol), respectar que plori i es desfogui. Acompanyar l'infant en la gestió de la seva emoció no és en cap cas consentir-lo, sinó que és demostrar-li que, malgrat tot, hi som i hi serem. 
En el que sí cal ser ferm és en la decisió presa sobre allò que ha desencadenat l'enrabiada. És a dir, si hem dit que no li donem X, li hem argumentat per què i hem passat pel tràngol de l'enrabiada, el més coherent és mantenir-nos en aquesta posició. Cedir a última hora és negar tota aquella argumentació. 
Això és important tenir-ho en compte abans de dir un "no" per tal de dir-lo segurs. Si no estem segurs de la nostra postura, més val parar un moment a pensar-hi.
Per altra banda, cal tenir en compte que el procés d'aprendre a gestionar la ràbia no s'aconsegueix en un dia. Paciència!

És possible que hi hagi qui pensi que dir-ho és molt fàcil i fer-ho no tant. Cert. En tot cas, és qüestió de pràctica! I si hi ha moments en que us sembla que no podreu mantenir la calma (som humans, també tenim les nostres emocions i hem de treballar per saber gestionar-les), respireu fons, compteu fins a 10 i torneu-ho a provar. Sort!